 |
 ualsevol
sigui llur recorregut de vida, els catalans del nord obeeixen
unes regles comportamentals, en què s‘identifica cada
un d’ells, més o menys conscientment : després
d’una joventut catalana, les obligacions econòmiques
inciten molts habitants a l’exili « França endins
». Aquest fenomen, aparegut després de la segona
guerra mundial, accelerat els anys 1960 seguint la crisi econòmica
nord-catalana, ha proporcionat a diverses generacions de dones
i homes joves una carrera professional especialment a la meitat
nord de l’estat francès. En aquesta onada d’exili econòmic
els oficis del servei públic de l’estat han tingut poder
de seducció, en nom d’una mobilitat d’emancipació
que ha estalviat els habitants de la regió parisenca,
amb llocs de treball directament a l’abast a llur rodalia natural.
 |
Aquesta
fugida dels cervells, veritable sostracció demogràfica,
ha engendrat una reculada dels lligams socials, una pèrdua
de dinamisme i un dèficit de creativitat a un país
català ja marginat per la història. Aqueix moviment,
actualment en lleuger descens, dóna lloc a dos comportaments
contrastats : el viscut al nord de l’estat francès justifica
per alguns un re-arrelament català, aquests es comprometen
en la defensa de la Catalunya del nord i tornen a usar la llengua
tan punt tornen al país com a jubilats. Segons aquest
mecanisme de compensació, la primera i la darrera part
de la vida són els períodes de l’espontaneïtat.
Altres catalans du nord, fosos al motlle centralista i convençuts
que l’allunyament definitiu condiciona l’encert personal, s’esforcen
d’esborrar llur personalitat catalana… deixant escapar l’accent
natural català a la llengua francesa, a les situacions
emocionals intenses. Quan arriba la jubilació, aquestes
persones, esdevingudes individus de simple origen català,
continuen la vida a la regió francesa on han organitzat
l’univers familiar i els hàbits de vida. Aqueixos dos
comportements, de lliure escolliment, són constants al
retrat català.
|
|
