 |
 resent
socialment però sense legalitat, el català només
es va mantenint espontàniament al territori francès,
en una situació diferent dels altres països catalans
: des de la instauració de la democràcia a l’estat
espanyol el 1978 la legislació reconeix el català
a Catalunya del sud (Barcelona), València i les Illes
Balears. A Andorra el català és l’única
llengua oficial i a l’Alguer, vila catalana de Sardenya, els
habitants disposen del dret de fer-ne ús.
| |
| El
catalan, foragitat de l'escola comunal d'Aiguatèbia
(comarca del Conflent). |
A
Catalunya del nord la llengua catalana és simplement
tolerada, el seu coneixement i el seu ús són essencialment
deguts als vincles familiars, la vida als barris populars i
als pobles. A nivell públic nombrosos municipis l’han
adoptada a la retolació amb una preocupació per
compartir-la i retrobar l’autenticitat, malgrat el caràcter
no-legal d’aquesta presència. Les escoles La Bressola
i Arrels, que practiquen la immersió lingüística
catalana, experimenten un èxit creixent des de llur creació
a finals dels anys 1970. Els col·legis i liceus desenvolupen
formacions bilingües dels anys 1990 ençà.
Els cursos de llengua per adults reben la participació
popular a Perpinyà i als municipis de totes les comarques
nord-catalanes. Entre transmissió de les arrels, desig
d’aclimatació i adaptació a la Catalunya transfronterera,
la demanda de llengua és una realitat rellevada per les
iniciatives associatives i individuals, més tímidament
per les col·lectivitats del país. Segons l’exemple
de la cultura i la identitat, des del 1659 el català
ha sobreviscut al tall amb la resta del territori català,
sobrepassant la prohibició reial de l’any 1700 i la creuada
contra les llengües regionals de l’Abbé Grégoire
a partir del 1790. Afluixat per la història, el català
continua sent una llengua lliure, amb una perseverança
que no amaga pas el seu valor d’eternitat.
|
|
