 |
 l
català és una llengua llatina nascuda vora el
segle X, atestada des del segle XII als documents jurídics,
econòmics, religiosos, històrics, científics,
filosòfics i literaris. Des d’aquella època, els
sobirans catalans i els tribunals consignen el escrits administratius
amb la llengua catalana. El primer text redactat íntegrament
en català és la traducció d’un fragment
de codi de lleis visigòtiques anomenat Forum ludicum,
cap a l’any 1180. El primer text original en llengua catalana
és religiós. Aqueix text, intitulat les Homilies
d'Organyà, fou redactat al tombant dels segles XII i
XIII.
El
prestigi del català medieval es deu a la personalitat
de Ramon Llull, filòsof universal que abandona el llatí
en benefici de la llengua del seu país, atorgant-li la
dignitat literària. Des de llavors, els escriptors catalanoparlants,
tals Bernat Desclot i Ramon Muntaner, es multipliquen, en un
període d’expansió territorial i lingüística
cap a les terres de València, Múrcia i les Illes
Balears. En aquell temps el català és parlat a
cinc estats mediterranis governats per les dinasties catalanes
: Mallorca, Sicília i Sardenya, Nàpols i et Atenes.
Al segle XIV la llengua catalana és de les més
parlades i difoses, gaudeix de prestigi literari, és
un vector comercial i du cohesió identitària.
Les llums catalanes de la literatura arriben al segle XV, tenen
per noms Bernat Metge, Ausiàs March o Joanot Martorell,
autor de Tirant lo Blanc, primera novel·la moderna de
la literatura europea. Durant dos segles el català viurà
un auge al conjunt dels Països Catalans, abans la supressió
de les llibertats catalanes : el 1700, l’Edicte del rei francès
Lluís XIV prohibeix el català a Catalunya del
nord, es contempla una mesura semblant al Decret de Nova Planta
promulgat per la monarquia espanyola el 1716 a la Catalunya
del sud. Al nord, durant temps el català s’ha refugiat
als cercles íntims. Al sud, l’ocàs de la dictatura
del general Franco el 1975 va obrir àmpliament la porta
de la catalanofonia.
|
|
