 |
 es
colors roja i groga, pròpies de la bandera catalana,
envaeixen l’àmbit social de Catalunya del nord des de
la fi del segle XX, com una necessitat d’afirmació barrejada
de voluntat de representació de l’ànima del país
amb el « sang et or » que el caracteritzen. A les
viles i als pobles, a les col·lectivitats locals, a nombroses
empreses, la bandera catalana és omnipresent, creant
efectes de sorpreses a turistes i nous habitants. La identitat
catalana té molt a veure amb la senyera, un dels emblemes
més antics d’Europa, l’existència del qual és
atestada des del segle XI.
 |
Adaptades
en logos, insignes i eslògans, les colors de la bandera
catalana són garantia d’integració, els qui les
adopten assenyalen llur intenció d’incloure l’esfera
catalana, de promoure-la i participar a la seua banalització.
Paral·lelament, l’adjectiu "català"
i el referent territorial "Catalunya" gaudeixen d’un
ús sense precedent, recent a la història del país
: es troben a la comunicació pública i comercial,
al món esportiu i associatiu, des de la més mínima
importància fins a la més gran. A través
de la bendara catalana la voluntat identitària és
sens dubte tenaç, sinó creixent. Aqueixa afirmació
cultural sembla que omple un dèficit de reconeixença
del fet català, acompanyant una renaixença cultural
consecutiva a diverses dècades d’estancament : per existir,
la catalanitat segueix les vies que se li ofereix, donant per
compartir un dels seus fonaments més assequibles. La
miríade d’exemples d’ús de la bandera catalana
forma uns relleus identitaris que obren per al desenvolupament
simbòlic del moviment català. Cop a comparança,
la bandera blava-blanca-roja, l’adjectiu « français
» i el nom « France », més discrets
a la comunicació francesa, no cobren les mateixes connotacions,
gaudint ja l’afirmació francesa d’assentament oficial.
|
|
