 |
 a
diversitat vinculada a les cultures vives constitueix la riquesa
de la identitat catalana : no existeix pas una sola forma de
catalanitat, sinó diverses modalitats. El sentiment català
no depèn pas de la coneixença de la llengua, encara
que aquesta el reforci, fent-lo més ostensible. Una ascendència
familiar catalana tampoc no justifica pas el sentiment català,
quantitat de fills de catalans de soca-rel, instal·lats
fora de Catalunya, han oblidat l’origen. Amb aquestes condicions,
l’accés lliure a la catalanitat resulta senzillíssim
: un interès per als símbols, la Història,
la cuina, el rugbi, el país, la literatura, els valors
o l’art catalans poden donar llum a un sentiment més
general que es comparteix entre tots.
 |
Els
nous catalans, recentment establerts, naturalment es troben
convidats a compartir els valors i l’art de viure al país
: una victòria esportiva, una crisi econòmica,
una catàstrofe natural, formen esdeveniments que mobilitzen
les sinergies catalanes, eliminant les consideracions d’orígens,
soldant els habitants entorn d’una causa comuna. No s’observa
pas cap recorregut obligatori per atrapar aqueixa catalanitat
col·lectiva, les portes d’entrada són diverses
i el conjunt de catalans, de sempre o d’adopció, hi contribueix
de més de mil anys ençà en una renovació
perpètua. L’absència d’obligacions, pilar de l’esperit
català, pot estranyar el visitant acostumat a una sèrie
de proves i regles austeres a les quals obeeixen la major part
dels estats inquiets per la defensa de llur cultura. Així
la realitat social catalana demostra el seu poder integrador
i la seua modernitat, assegurant la perennitat d’una cultura,
amenaça però ben viva, que pouant al fons d’ella
mateixa, enriquida per l’aportació exterior, preparada
per adaptar-se als propers reptes francesos, europeus i mundials.
|
|
