 |
 adhesió
a la identitat catalana és una procés afectiu
que no té pas equivalència oficial, es tracta
d’una identitat sense papers : la catalanitat a l’estat francès,
desproveïda d’existència legal, és un valor
que, malgrat ser abstracte, correspon a una realitat social.
La catalana i el català són aquells qui ostenten
el desig de ser-ho, efectuant una adhesió de cor a la
col·lectivitat catalana, segons el ritme qui els convé.
Aqueix esperit voluntari remet al model sud-català, exemple
europeu en què l’individu català és "aquell
qui ho vol ser". La catalanitat no és as cap obligació
a Catalunya el nord on constitueix per això un avantatge
d’integració.
 |
Une
tendències arcaiques tendeixen algun cop a considerar
catalans les soles persones de soca-rel, definint la identitat
amb unes característiques perillosament ètniques
o lingüístiques : aqueix punt de vista oposat a
la dinàmica catalana del dret del sòl i del desig
d’existir és destinat a la desaparició accelerada.
Amb això el concepte de "nouveaux Catalans"
(nous catalans) propagat pel Consell General dels Pirineus-orientals
(Catalunya del nord) permet d’obrir les portes de la integració
de tots als valors identitaris catalans dins els límits
definits per la legalitat : l’absència d’oficialitat
i promoció pública de la catalanitat a l’estat
francès en dificulta el desenvolupament, tendint a fragilitzar
l’equilibri sociològic del país. Compartir una
cultura real sense valor legal comporta una sèrie de
dificultats. A paradoxa nord-catalana és notable a Europa
: els catalans du nord, ciutadans francesos, no existeixen pas
legalment a llur territori, però gaudeixen de reconeixença
a uns pocs quilòmetres com que la constitució
espanyola reconeix en certa mesura la pluralitat de l’estat
espanyoL Per retrobar momentàniament la personalitat,
alguns multipliquen les estades a Catalunya del sud, en una
moguda reforçada per l’esborrament de la frontera estatal.
|
|
