 |
 a
identitat catalana és un sentiment col·lectiu,
une visió del món comuna, una llengua, una cultura,
un estil de vida i uns comportaments similars presents a la
població. Aqueixa identitat, fruit de la història
dels homes a una geografia determinada, se situa per damunt
dels orígens culturals, socials i religiosos dels habitants.
Consequentment, la identitat és transmissible, la comparteixen
les persones que s’hi reconeixen, per opció de vida o
per herència ancestral. La identitat va sobrevivint gràcies
a una perpètua evolució, segons els règims
polítics, des de la seua aparició a la vetlla
de l’any mil fins a l’actualitat. Així, el català
de l’any 1900 no és pas el dels anys 2000 : actualment
els catalans del nord, assabentats de l’existència dels
altres Països Catalans, seduïts pel prestigi de Barcelona,
tenen el sentiment identitari afalagat i eixamplat a una esfera
de més de 10 milions d’habitants, ja no pas estancat
a un tros de terra de l’extrem sud de l’estat francès.
 |
Esdevinguda
menys local, la identitat catalana aprofita l’obertura europea,
es torna a descobrir si mateixa inventant-se noves formes d’expressió.
Al contrari d’un replegament, el sentiment de pertinença
catalana és ampliatiu, al cor de l’espai transfronterer
euro-català. Catalans ? Francesos ? Europeus ? Els ciutadans
nord-catalans ordenen aqueixos diferents sentiments o alguns
d’aqueixos tal com els convé. Les pertinences plurals
són corrents a Catalunya del nord, garanteixen la llibertat
de cadascú. La catalanitat, però, amb formes d’existència
múltiples, resta el lligam permanent de continuïtat
històrica i sociològica a la societat nord-catalana
: els nouvinguts al país perceben sense esforç
la importància i el rol federador de la catalanitat.
|
|
