 |
 a
xarxa de capelles i esglésies nord-catalanes és
densa, assenyala la rellevància històrica del
fervor religiós del país. Aqueix patrimoni conté
una singularitat que el distingeix tant del conjunt francès
com de la resta de Catalunya : més de 500 retaules d’estil
barroc són censats al país, nombroses esglésies
n’inclouen diversos, balançant entre quietud de savis
i ingenuïtat realista. La llista llarga d’aqueixos elements
patrimonials il·lustra l'art del segle XVI al segle XIX
a Illa, Vinçà, Prada, Baixàs, Canet, Perpinyà,
Trullars, Oms, Hix…
 |
| Retaule
de Sant Feliu
d'Avall (El Rosselló) |
Els
retaules narren la història de Catalunya del nord, un
país aïllat de l’esfera catalana amb el Tractat
dels Pirineus de 1659, que roman fidel a l’expressió
artística pròpia gràcies als escultors
barcelonins que no interrompen llur treball als llocs sants
: Sunyer, Tremullas i Generés són els artistes
majors que mantenen el llenguatge religiós català
en un període amb forta connotació catòlica.
Arran de la reforma litúrgica del segle XVII cada contrada
europea adapta els retaules a la pròpia personalitat
: Catalunya opta per la fusta daurada, amb un estil barroc triomfant,
que la Història de l’Art parisenca anomena demostratiu,
comparat amb el classicisme francès percebut com a rígid
a les terres catalanes. Aqueix llenguatge artístic religiós,
comú a l’esfera hispànica, defineix l’esperit
català d’aquell temps. L’expressió del poble català
traspua a les figures esculpides, tormentades i teatrals, que
reflecteixen la realitat social d’èpoques impregnades
de dificultats. Tot i la precarietat de les capes populars,
aqueixes riques creacions, regalimant d’or, van rebre un suport
generós que resumeix el fervor dels fidels. Els retaules
barrocs nord-catalans, actualment cuidats i valorats, són
un fort senyal del geni artístic català. Sempre
apreciats al país, llur abundància i llur qualitat
artística asseguren l’interès del turisme espiritual.
|
|
