 |
 a
cultura catalana posseeix una multitud de símbols comuns
al conjunt dels Països Catalans, alimentant la imaginació
exòtica exigida pel turisme. Alguns d’aquests símbols,
ordinaris als altres països catalans, són específics
al context francès : sol, all i oli, cargolada i processons
religioses són al catàleg dels tòpics habituals.
La realitat és altra tal com ho demostren els símbols
ancestrals, que resisteixen al pas del temps, fent de testimonis,
per part dels catalans, d’una volontat duradora d’ésser
representats col·lectivament : la bandera catalana, eminentment
històrica, és el major símbol del país.
 |
La
senyera, o bandera catalana, insigne dels comtes de Barcelona,
és documentada des de l’any 1082. Tanmateix s’atribueix
el seu origen al Comte Guifré, fill de Rià, a
l’actual Catalunya del nord el segle X. Guifré, ferit
a la guerra que oposava els normands al sobirà carolingi
Carles el Calb, hauria estat visitat per aquest, que s’hauria
impregnat la mà en la ferida del comte català,
traçant amb els dits quatre barres roges al seu escut
d’or. Aqueixa llegenda assenyala la naixença del «
sang i or », aliança dels colors de l’excel·lència
catalana. A Catalunya del nord i al sud, a Mallorca com a València,
les autoritats polítiques i les poblacions han conservat
la bandera catalana fins al dia d’avui. Actualment la regió
de Provença posseeix un emblema semblant, vestigi de
la unió del comte de Barcelona Ramon Berenguer II amb
Dolça de Provença el 1112. Gràcies a l’estabilitat
històrica, la bandera catalana, entre les més
antigues d’Europa i del món, ha estat adoptada per tot
un poble malgrat les repetides prohibicions i intimidacions.
Constitueix un signe identitari visible, transfronterer, apreciat
a Perpinyà, Figueres, Barcelona…
|
|
