 |
 annexió
al reialme de França, el 1659, desperta una resistència
catalana, sovint contrària a la política fiscal.
Versalles ordena la compra de la sal de Narbona, a un preu superior
al de la sal sud-catalana consumida fins llavors. Així
neix un conflicte menat per Josep de la Trinxeria a la comarca
del Vallespir. La resistència religiosa, oposada als
mètodes de l’administració francesa, és
representada a Perpinyà per sor Ana Maria Antigó.
Malgrat la mobilització, les oposicions, sovint eixides
del món rural i la noblesa, minven el segle següent.
La vida oficial és trasbalsada, se suprimeix les institucions
catalanes (Corts, Audiència) i se les reemplaça
per un Consell Sobirà del Rosselló (Conseil Souverain
du Roussillon). A partir del decenni 1670 qualques escoles ensenyen
francès i sedueixen unes elits. L’estat francès
exclou la lengua catalana dels documents jurídics però
el país continua de ser catalàs : obrers, negociants
i artistes treballen a cada costat dels Pirineus malgrat la
separació amb la resta de Catalunya, al sud. Els costums
es mantenen i el contraban prospera, com que la nova frontera
del sud és absent de les mentalitats en un primer temps
prou llarg.
 |
Centre-vila
de Perpinyà,
segle XXI |
Fins
al 1785, el país és una Província reputada
estrangera, amb semi-autonomia, fins que sorgeix la revolució
francesa, destinada segons el sentiment català a alliberar
les perifèries. Inversament, el centralisme renforçarà
la frontera del sud i el 1790 aquesta part catalana del nord
esdevé el Departament dels Pirineus-Orientals. Passats
per l’escola pública a partir del segle XIX, els habitants
donen l’esquena al sud, mirant París, parlant català,
llengüa majoritària fins als anys 1960. Territorialment,
la Catalunya del nord constitueix l’apèndix català
de la regió Llenguadoc-Rosselló des de 1972, la
seua població ha passat de 230.000 a 400.000 habitants
entre 1954 i 2004. Avui, l’esborrament de les fronteres i la
recerca d’identitat són una revelació pels habitants,
novament familiaritzat amb el territori català del sud.
D’aquesta manera, des del Tractat dels Pirineus de 1659 fins
al segle XXI, la Catalunya del nord ha viscut un tancament sobre
si i una crisi de personalitat que precedeixen el redescobriment
la la pròpia realitat propiciat per l’actualitat.
|
|
